Roma, 18 de febrer 2013

Aquella fina línia que separa el romanticisme del ridícul, el dolç de l’empalagós, el bé del mal o el nord del sud. Una línia que, com si fos dibuixada a la sorra amb un pal, s’esborra, es desdibuixa, es mou i es confon. Aquella fina línia ha tornat a enganyar-me, després d’una observació sonora (es pot fer això?és un oxímoron?) dels romans. La facilitat que demostren per anomenar-se els uns als altres amore o tesoro, o en l’abreviació romana amó i tesó. Per telèfon, a l’amic, a la botiga, al carrer, a l’amant, a l’interfon. Qualsevol és susceptible de convertir-se ràpidament en el tesó d’algú altre. Segurament, correspon al gruix d’expressions intraduïbles, que no es pot relacionar directament amb el nostre tresor sinó que més aviat seria proper al terme carinyo. Però tot i així, és el que és, tesoro mio, i sona com sona, tesó.

I la línia de la sorra s’entesta en col·locar-me, una vegada en aquesta banda, banyant-me en una piscina de sucre que no em deixa moure els braços; i també d’aquella altra, silenciosament contenta de sentir costums amables. Diga’m-ho tu, londinenc escèptic, és pecat la petita alegria que sento quan la fornera em diu perfetto tesó, contenta perquè li he pagat just amb monedes? I ho és, en canvi que em grinyolin les dents de sentir la senyora en la seva interminable conversa per telèfon on a després de cada frase crtl+v tesó, (conversa en la que per cert, només sembla parlar la senyora, deu ser que el tesó senzillment no té llengua)

De totes maneres, tesó, gràcies per llegir les meves cartes, tesó,  i espero amb emoció la pròxima, tesó.

 

P.D: (ja que escrivim cartes, posem’hi un postdata, home, que és un element epistolar molt important. ) Ahir passejava pel carrer del costat de casa i en una cantonada hi havien tot de flors, i vaig recordar la notícia que havia llegit uns dies enrere,  un home havia estat mort a ganivetades a les 8 del vespre suposadament per regolamento di conti per spaccio di drogue. Vaig tornar a sentir, aquesta vegada barrejada amb una certa basarda, aquella cosa que sentia de petita, al caminar per dins una esglèsia on al terra tot eren tombes, i no podia fer altra cosa que trepitjar-les. Una mena d’onada estranya com de color de blau cendra.

Advertisements
Tagged , , , ,

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: