Roma, 2 d’abril 2013

Estimat,

Aquesta és una carta-no-carta de la suma de totes les no-cartes que t’he no-escrit en els dies fins ara relliscats per la pendent del temps.

Començava amb les desorbitadament romàntiques declaracions d’amor trobades per les parets de la meva ciutat, de l’estil, “so che é supido, ma ti amo, ormai é cosí” o simplement: “ti sposeró”. Aquesta última em va impactar perquè va aparèixer escrita al paviment del carrer just sota del meu balcó. En feia un recull il·lustrat també en imatges i exposava l’extranya posició en la que et situa aquest tipus de pintada, entre el rebuig i el morbo, com quan veus un gat mort a la carretera.  Alguna cosa així venia a dir la carta, que no sabia si titular “Roma se’m declara” o “ Les mil-i-una variacions de la cursilería romana”.

Però em recordava massa fàcilment a la piscina de sucre que et vaig descriure amb el tesó

Després continuava amb una escapada a Lisboa, on feia especial menció d’una tarda de posta de sol entre les ruïnes d’una fàbrica a l’altra banda del riu. Parlava de l’amistat de manera volgudament indirecta, i de la distància sense voler-ho. Lisboa era la mare, el riu era el viatge; i el vaixell que el creuava, el cordó umbilical. Des de fora, mare, t’observo, i al mateix temps et jutjo, millor.

Però es transformà massa ràpidament en un vulgar intent de poema…

Després seguia amb un anàlisi del fenomen “aniversaris”. Comparava el meu aniversari, recentment ocorregut, amb el de: Jesús, Bob Marley i Walter White (protagonista de Breaking Bad). Formàvem un quadrat prou estrambòtic per ser més o menys divertit, i ballàvem en direcció a la concepció del “temps” per descobrir-ne el secret, i així mirar de comprendre els aniversaris i les nostres diferències.

Però abans d’arribar-hi ens vam estimbar…

La no-carta acabava amb un batibull de paraules saltant sobre el full (no sé perquè sempre imagino coses saltant). Hi havia la primavera, la pluja incessant d’aquest país (que a vegades penso si no em destenyeix), l’amor, la família, els ossos polars i les camises, els bebés, les flors i els tramvies…

Però era tal embolic que no s’entenia res…

Així que al final la no-carta es despedia així:

Estimat, 

Advertisements
Tagged

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: