Roma, 17 de maig 2013

Aquesta no és una carta per tu, és més aviat una carta per mi que ve a ser el mateix que tu, però un TU en majúscules, semblant a la concepció que deu tenir un creient de déu o qualsevol persona quan intenta pensar en el “bé” i el “mal” o quan sense poder evitar-ho es jutja a sí mateixa.

Tot i així, la meva carta no pot fer altre que parlar de mi, parlar de mi, parlar de mi, i aquesta vida tant poc interessant omple fulls i fulls, parlant-e a “TU” que em jutjaràs i em sobreviuràs i amb sort em portaràs en braços en un lloc suau (“finet” i “tovet”) on s’hi estarà bé i on no hi hauran núvols grisos dels que preocupar-se.

I no, no és la mort, encara que pugui semblar-ho, és algo molt millor que la mort, és la mort en vida, és un llibre, una fotografia. Allò que agafa la vida i la mata, la converteix en mort, en mort en vida. Em faig un autorretrat per inmortalitzar-me, i ser inmortal ve a ser, ser mort en vida, o viure en la mort, perquè es pot dir VIDA si no MOR? es pot dir MORT si no VIU? etcètera.

Un llibre acabat (i potser caldria afegir tancat) és mort. És tancar un tros de vida en la mort. Algú diria que no és mort, que recobra vida cada vegada que algú el llegeix, que la pel·lícula viu cada vegada que algú la veu. Doncs això: mort en vida.

Morir és el més sublim dels actes, ho fem tots però no n’hi cap que no sigui especial. És sempre la conclusió, el que dóna sentit a tota la resta, a tot el que coneixem. I en canvi, és el més injust: no se’ns permet assistir-hi. A la mort només poden ser-hi els que no la coneixen. I sobretot, un mateix com a geni artífex de la performance no pot assistir a les reaccions. És com publicar un llibre o organitzar una exposició i no anar a la inauguració.

Com no somniar en el propi funeral? Com no imaginar el món – la vida sense un mateix? Perquè aquesta insistència en mesurar la vida a base de forats (el que deixa–l’absència-la mort-)

Per això t’escric a TU, déu de la mort en vida, jutge del judici (no final)constant, gurú de l’art, de la literatura, fotografia, inmortalitat, i supervivència. Dóna’m la mort en vida, ensenya’m el camí a les portes tancades d’un llibre, el túnel secret a les entranyes del cel·luloide, inmortalitza’m en una escriptura de la llum. O bé, explica’m  el secret amb d’altres eines: ni llum, ni paraules, ni color, ni so. Estic segura que darrere tantes coses s’amaga la mort en vida.

Advertisements
Tagged , ,

One thought on “Roma, 17 de maig 2013

  1. Quan llegeixo la teva mort en vida, també passa a ser la meva mort en vida, així esdevé la nostra mort en vida. Una mort en vida col·lectiva que creix i s’escampa i viu i mor tantes vegades, fins que un dia al final ja no queda ningú i esdevé la mort en mort, el no res.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: