Monthly Archives: June 2013

Roma, 28 de juny 2013

Sobre la temporalitat dels dilluns

Si tu i jo fóssim Zelig, no tindríem el problema de la temporalitat a sobre. Ens informaríem en diaris i ràdios anglesos i italians, parlaríem i escriuríem només aquestes llengües, tindríem només amics anglesos i italians, formaríem famílies angleses i italianes, aniríem al cine, al súper i als bars anglesos i italians. I només ingeriríem te i pizza.

Tu series el més anglès dels anglesos i jo la més italiana dels italians.

Però si tu i jo fóssim Zelig probablement ja fa molt de temps que hauríem arruïnat l’economia familiar en psicoanalistes.

Si la temporalitat no fos temporal, els dilluns no existirien. ( i si aquesta frase no té sentit, no és culpa meva). Perquè no hi haurien ni dilluns, ni dimarts, ni mesos, ni temps per estar a Londres, ni temps per estar a Roma, ni temps per crèixer a Barcelona, ni temps per existir, ni temps per no fer-ho.

No et pots treure la temporalitat de sobre, perquè tot és temporal. (excepte alguna cosa, que ara no em ve al cap…)

Estem fets de temps, i de tota altra mena de coses, entre elles la(es) nostra(es) llengua(ües), amics, família, carrers, bars i supermercats.

I de dilluns. On el temps passa a poc a poc i on les reflexions semblen terribles, i les hores es desfan com la xocolata i no et descuidis…que ja en torna a arribar un altre.

Però per si de cas, entremig es deixa caure algun dimecres, i algun divendres, i et deixen que m’escriguis, en la llengua que et surti i sobre el tema que et piqui, però m’escrius.

Advertisements
Tagged , ,

Londres, 17 de junio de 2013

Hoy es lunes.

Los lunes, como algunos martes y no pocos miércoles, está nublado. Está nublado y el tiempo pasa muy lento, como chocolate mal derretido cayendo en un molde en un anuncio de Lindt. 

Arropado en mi chaqueta de entretiempo camino hasta mi lugar de trabajo desde la parada del autobús, durante diez minutos que me sirven de reflexión. Diez minutos para escuchar mi pensamiento sin distracciones. Generalmente, las reflexiones de los lunes me provocan un estado de hipnosis que me dura todo el día, y un pesimismo que no me abandona hasta la tarde del miércoles, cuando sale un poco el sol.

Los lunes tienen muy mala fama, pero se la han ganado. Son como ese quinqui de tu barrio al que nunca has pillado cometiendo ningún delito pero sabes que algo malo ha hecho. Al igual que al quinqui, me gustaría evitar los lunes, o al menos, la reflexión de los lunes.

Y es curioso, porque cuando llega el viernes y vuelves a la parada del autobús por el mismo camino que tomaste el lunes por la mañana, crees que todo ha cambiado, que tres días después ya no habrá reflexión de los lunes y que el sol brillará en lo alto. Que no habrá pesimismo y que algo te habrá salvado del corredor de la muerte.

Pero llega otro lunes, y ahí está el camino, abriéndose paso entre casas bajas, árboles, coches con el volante a la derecha e inmigrantes polacos. Y vuelven las reflexiones, y el qué coño hago aquí, y el qué asco que sea lunes otra vez, y el odio este tiempo de mierda y este país de borrachos y sosos y odio mi trabajo y ojalá pudiera estar en casa todo el día sin hacer nada y good morning, how was your weekend?, it was good thank you y estoy deseando que llegue el viernes otra vez y sorry did you read my e-mail?

Tagged , ,

Roma, 10 juny 2013

Tenen els ulls brillants quan al bus, mirant per la finestra, escolten la seva cançó. Es queden sense respiració a la butaca i al sortir del cine gairebé no tenen paraules per comentar el que han vist. Porten sempre un llibre a sobre, i se n’enduen  els personatges a la vida real. Escoltant música en directe es troben a sí mateixos desitjant que no s’acabi mai, que continuï i s’allargui per sempre en tota la llargada i amplada del temps.

És comú trobar-los en un bar amb un café o una birra a les mans, completament captivats per una conversa, per una persona, per una mirada. O també davant de l’ordinador buscant informació sobre coses com ara un director recentment desaparegut, autor d’un sol film, el títol del qual tenia més de deu paraules.

Quan poden viatgen, aprenen idiomes per fer amics nous, trenquen prejudicis i es qüestionen els rols. Fan regals i s’embruten les mans, barregen ingredients i s’inventen receptes, descobreixen muntanya i mar i els tracten amb respecte.

Una frase sentida al carrer entre dues persones anònimes pot ser el moment més intens del seu dia. Troben inspiració en una taca d’una pedra, o en l’olor d’unes fulles.

Caminen a poc a poc i amb pressa, volen arribar a tot arreu i no perdre’s ni un detall.

Són ells, els coneixes, que cada dia troben una excusa per flipar, per al·lucinar, per desentendre i maravellar-se més del món.

Són joves, i ningú no els hi podrà robar el seu futur.

Tagged , ,
%d bloggers like this: