Monthly Archives: July 2013

Londres, 29 de Julio de 2013

Me disculpo por estar ausente tanto tiempo; vacaciones, altibajos, recuerdos, ansiedad. Excusas.

Tus postales de amor a Roma -porque lo creas o no, son de amor- me han dado ganas de echar el vuelo yo también, aunque no sepa el destino tan bien como tú, simplemente para poder hacer un epílogo tan lúcido como has hecho.

Podría escribir postales de amor de cada ciudad en la que he vivido, pero por alguna extraña razón (probablemente porque aún no la echo de menos), sería incapaz de hacer lo mismo con Londres.
El sábado pasado regresé de una de esas ciudades. He pasado once días allí, días de risas, buenos momentos y muchos recuerdos. Los guardé en la maleta y probé de traérmelos conmigo, pero lamentablemente tuve que dejarlos en tierra; la limitación de equipaje es férrea, y ¿sabes qué? Los buenos momentos pesan muchísimo.

Cuando caminaba por las calles de la ciudad donde viví tres de los mejores meses de mi vida me preguntaba por qué todo parecía tan igual y tan distinto. La compañía era prácticamente la misma, los lugares a los que acudimos fueron prácticamente los mismos: las mismas playas, los mismos bares, los mismos parques. Y sin embargo no hubo nostalgia. Y me sentí como un turista más, pese a chapurrear el idioma local, pese a conocer cada esquina de la ciudad. Yo no era más que otro turista, otro extranjero dispuesto a dejarse sus ahorros en pizzas grasientas y helados dulzones, y aunque me esforzaba a explicar a todo el mundo el clásico “mire usted, yo no soy como los demás, yo viví tres meses aquí…”, a nadie le importaba, quizás ni siquiera a mí mismo.

Me pregunto si el día que eche el vuelo seré capaz de escribir postales de amor como las tuyas, tan vívidas y descriptivas como una fotografía hecha texto. Y si cuando vuelva, si es que algún día vuelvo, me sentiré un turista más, de esos que rodean a los breakdancers de Leicester Square, de los que pasean con gafas de sol en Hyde Park o compran vestidos vaporosos en Camden Market.

Tagged , ,

Roma, 28 juliol 2013

Postcards from Rome

Autosave-File vom d-lab2/3 der AgfaPhoto GmbH

A pocs dies d’aixecar el vol t’envio postals des de Roma, però postals al revés: a davant hi tenen lletres, a darrere si vols, hi poses tu la imatge.

La primera postal és del dia que van escollir el nou Papa de Roma. Esperant el tramvia que no passa finalment camino fins una altra parada per agafar-ne un altre. Li pregunto al conductor què ha passat, perquè l’altre tramvia no circula. I ell em dóna la notícia: han escollit el nou Papa i la gent ha col·lapsat els voltants del Vaticà. Oh! És argentí em diu. Després comencem a xerrar sobre el trànsit, la feina, el sopar, els carrers, la vida. I em diu passa, passa i tanca la porta. Entro a la cabina del conductor i faig tot el trajecte des d’allà amb una vista previlegiada sobre els carrers de Roma. Xerrem molta estona fins que arribo a la meva parada. Em diu que si mai torno a viatjar a aquella hora que el busqui, que es diu Francesco.

Una altra postal de Roma (que al meu parer haurien de vendre per tot arreu) és la de dos turistes corrent per entrar al Panteó quan plou, per saber què carai passa amb el forat que té a dalt!

En aquesta, hi veiem només la meva cara, la cara que se’m queda quan algú m’assenyala algú i diu: Aquest, ha votat a Berlusconi. “Existeen!”

Una postal que és un passeig per la riba del Tevere. L’aigua ja ha baixat de nivell i el carrer és ple de fang, però encara no ha arribat l’estiu perquè s’ompli de bars i paradetes. Poemes a les parets, papers que volen i la música ve de dalt: al pont de Castel Sant Angelo quatre nois amb les seves guitarres, armòniques i veus. Quan arribes a l’Isola Tiberina es pon el sol.

Després n’hi ha una feta des de sobre una bicicleta. Tornant  a casa després d’un vespre tranquil acompanyat amb un vinet blanc. Baixant pel carrer del costat de la via del tren, paralel·lament hi baixa un aqüeducte, i darrere, entre els arcs, treu el cap la lluna plena, envoltada de rastres de núvols platejats.

Una altra, i potser la última, són fotogrames de les tempestes d’estiu d’aquest juliol, que després d’un dia de calor infernal se citaven cada dia a la mateixa hora (4 de la tarda, puntual) unes gotes grosses com punys i fins i tot pedra. Si t’enxampa al carrer, és com tornar a nèixer.

I abans de marxar, una gota dolça de limoncello fet a casa amb llimones de Sicília. Mira-te-la de prop, que ja s’acaba.

Tagged , ,

Roma, 7 juliol 2013

Estimada vida,

(no perquè em dirigeixi a ella, sinó perquè és el títol del llibre que llegeixo)

Ahir vaig agafar el tramvia al matí, i quan afortunadament vaig poder seure (encara no he aprés a llegir dreta i aguantant-me) vaig obrir el llibre. La durada del trajecte  va ser suficient com per llegir-me un conte sencer. Es titula A les envistes dell llac i resumidament explica aquesta història: (encara que no ho faré tan bé i amb la paraula precisa com la que ens regala Alice Munro.)

Una dona gran, tot i que encara no vella, té una cita amb el metge per un lleuger problema mental. El metge especialitzat és en un poble que ella no coneix. Decideix arribar-s’hi el dia abans per saber on és i així poder anar-hi tranquil·lament l’endemà. No li diu res al seu marit, ho vol fer ella sola. Va amb cotxe, però l’aparca per poder buscar més fàcilment. Mira en un edifici, però el nom no correspon, no hi ha cap metge. Truca igualment, però no respon ningú, i millor, perquè li ha fugit el nom del metge del cap. Pensa que potser visita a casa, i es posa a buscar pel poble una casa que pugui ser la del metge. Té la sensació de que les persones amb les que es creua, saben que té un problema mental, la miren i parlen entre elles, i creu que parlen d’ella, no els vol preguntar on és el metge perquè deu voler veure el metge? Tindrien un nou tema de conversa. Busca per tot el poble, i no el troba, s’asseu en un banc pensant-se que és en un parc i resulta ser un jardí privat, un home se li acosta i parla amb ella i li diu que potser el metge es troba a l’asil que està una mica a les afores del poble. Agafa el cotxe i hi va. Entra en un edifici molt gran, on sembla que hi ha una recepció, però no hi ha ningú, ni un botó, ni un telèfon, no ve ningú. Hi ha dues portes, no sembla que hi hagi d’haver un metge darrere, prova d’obrir-les, estan tancades, es posa nerviosa, es rendeix. Decideix tornar a casa i deixar estar tot. Prova d’obrir la porta d’entrada, però està tancada. No es pot obrir. No pot sortir. Tremola, s’ofega, no pot respirar.

Fins que finalment es relaxa, la desperta la Sandy, li diu que deu haver tingut un somni, que li estava posant la camisa de dormir i ella no parava de tremolar. S’ha despertat a l’asil, era un somni.

Baixo del tramvia i comença el meu dia. Em truquen per una entrevista de feina que sembla molt interessant. Miro ràpidament a internet com anar-hi, sembla a prop d’una parada de metro, m’escric el nom del carrer en un paperet. Baixo del metro, fa calor, no conec la zona. Camino, camino i camino. En teoria el carrer que busco creua amb Via Aurelia, descobreixo que hi ha Via Valle Aurelia, Viale Aurelia, Viale Valle Aurelia, Valle Aurelia, i Via Aurelia i tresmil més. Pregunto a la gent i no coneixen el carrer que busco, o bé em diuen direccions contràries entre sí. Finalment un home amb un telèfon d’aquests moderns m’ho busca pel google maps. Em diu que haig  d’agafar un altre tren. Agafo el tren per una parada, i baixo, torno a preguntar. Més indicacions, més contradiccions. Camino, camino, camino i fa molta calor. Un senyor no està del tot segur de que sigui per on diu, i no voldria equivocar-se perquè el carrer que pensa que és, fa tot pujada. Confio en ell, pujo amunt i fa calor. Camino, camino fins que Arribo. Sec. Hi ha un ventilador. L’entrevista va bé PERÒ il mio italiano non è abbastanza buono come per scrivere…

I no és fins a la nit, estirada al llit que les cames em fan mal, els peus suats dins les sabates, el cap que em bull i em repeteix a estones il mio italiano non è abbastanza buono! que me n’adono de la coincidència. Coincidència? entre el conte i el meu dia. I és llavors que penso, quan és que m’he de despertar?

Tagged , , ,

Londres, 1 de julio de 2013

Hay niebla, como en un domingo de junio en Brighton,

y es tan espesa y tan gris como la duda.

Para orientarse entre esta niebla no sirven luces ni mapas, ni siquiera el instinto, al que ves (o más bien, imaginas) hundiéndose en la posibilidad de no arriesgarse. A medida que te acercas a la costa esperas que todo se aclare y la niebla deje paso a una visión clara del mar, de las olas chocando, furiosas o apacibles, pero al fin y al cabo eternas.

Pero cuanto más avanzas, más difícil es saber si el mar está realmente ahí, y aunque las gaviotas vestidas de pulcro blanco te digan que sí, que ahí está, no las quieres creer. Y avanzas descalzo por lo que parece una playa llena de rocas pequeñas y algunas conchas de colores pálidos, con el temeroso deseo de sentir el frescor y el sobresalto del agua rozando los dedos de los pies.

Sabes, intuyes, que hay más como tú caminando a tientas en la niebla. A veces están lo suficientemente cerca para tocarlos y entonces os reconocéis y decidís caminar juntos o desearos la mayor suerte del mundo.

De vez en cuando algún ¡chof! que te hace alzar la mirada pero también desconfiar. ¿Habrá en este mar alguna Moby Dick para darle sentido a todo?

En esta niebla avanzar es el único problema y la única solución

Tagged ,
%d bloggers like this: