Tag Archives: roma

Roma, 28 juliol 2013

Postcards from Rome

Autosave-File vom d-lab2/3 der AgfaPhoto GmbH

A pocs dies d’aixecar el vol t’envio postals des de Roma, però postals al revés: a davant hi tenen lletres, a darrere si vols, hi poses tu la imatge.

La primera postal és del dia que van escollir el nou Papa de Roma. Esperant el tramvia que no passa finalment camino fins una altra parada per agafar-ne un altre. Li pregunto al conductor què ha passat, perquè l’altre tramvia no circula. I ell em dóna la notícia: han escollit el nou Papa i la gent ha col·lapsat els voltants del Vaticà. Oh! És argentí em diu. Després comencem a xerrar sobre el trànsit, la feina, el sopar, els carrers, la vida. I em diu passa, passa i tanca la porta. Entro a la cabina del conductor i faig tot el trajecte des d’allà amb una vista previlegiada sobre els carrers de Roma. Xerrem molta estona fins que arribo a la meva parada. Em diu que si mai torno a viatjar a aquella hora que el busqui, que es diu Francesco.

Una altra postal de Roma (que al meu parer haurien de vendre per tot arreu) és la de dos turistes corrent per entrar al Panteó quan plou, per saber què carai passa amb el forat que té a dalt!

En aquesta, hi veiem només la meva cara, la cara que se’m queda quan algú m’assenyala algú i diu: Aquest, ha votat a Berlusconi. “Existeen!”

Una postal que és un passeig per la riba del Tevere. L’aigua ja ha baixat de nivell i el carrer és ple de fang, però encara no ha arribat l’estiu perquè s’ompli de bars i paradetes. Poemes a les parets, papers que volen i la música ve de dalt: al pont de Castel Sant Angelo quatre nois amb les seves guitarres, armòniques i veus. Quan arribes a l’Isola Tiberina es pon el sol.

Després n’hi ha una feta des de sobre una bicicleta. Tornant  a casa després d’un vespre tranquil acompanyat amb un vinet blanc. Baixant pel carrer del costat de la via del tren, paralel·lament hi baixa un aqüeducte, i darrere, entre els arcs, treu el cap la lluna plena, envoltada de rastres de núvols platejats.

Una altra, i potser la última, són fotogrames de les tempestes d’estiu d’aquest juliol, que després d’un dia de calor infernal se citaven cada dia a la mateixa hora (4 de la tarda, puntual) unes gotes grosses com punys i fins i tot pedra. Si t’enxampa al carrer, és com tornar a nèixer.

I abans de marxar, una gota dolça de limoncello fet a casa amb llimones de Sicília. Mira-te-la de prop, que ja s’acaba.

Tagged , ,

Roma, 7 juliol 2013

Estimada vida,

(no perquè em dirigeixi a ella, sinó perquè és el títol del llibre que llegeixo)

Ahir vaig agafar el tramvia al matí, i quan afortunadament vaig poder seure (encara no he aprés a llegir dreta i aguantant-me) vaig obrir el llibre. La durada del trajecte  va ser suficient com per llegir-me un conte sencer. Es titula A les envistes dell llac i resumidament explica aquesta història: (encara que no ho faré tan bé i amb la paraula precisa com la que ens regala Alice Munro.)

Una dona gran, tot i que encara no vella, té una cita amb el metge per un lleuger problema mental. El metge especialitzat és en un poble que ella no coneix. Decideix arribar-s’hi el dia abans per saber on és i així poder anar-hi tranquil·lament l’endemà. No li diu res al seu marit, ho vol fer ella sola. Va amb cotxe, però l’aparca per poder buscar més fàcilment. Mira en un edifici, però el nom no correspon, no hi ha cap metge. Truca igualment, però no respon ningú, i millor, perquè li ha fugit el nom del metge del cap. Pensa que potser visita a casa, i es posa a buscar pel poble una casa que pugui ser la del metge. Té la sensació de que les persones amb les que es creua, saben que té un problema mental, la miren i parlen entre elles, i creu que parlen d’ella, no els vol preguntar on és el metge perquè deu voler veure el metge? Tindrien un nou tema de conversa. Busca per tot el poble, i no el troba, s’asseu en un banc pensant-se que és en un parc i resulta ser un jardí privat, un home se li acosta i parla amb ella i li diu que potser el metge es troba a l’asil que està una mica a les afores del poble. Agafa el cotxe i hi va. Entra en un edifici molt gran, on sembla que hi ha una recepció, però no hi ha ningú, ni un botó, ni un telèfon, no ve ningú. Hi ha dues portes, no sembla que hi hagi d’haver un metge darrere, prova d’obrir-les, estan tancades, es posa nerviosa, es rendeix. Decideix tornar a casa i deixar estar tot. Prova d’obrir la porta d’entrada, però està tancada. No es pot obrir. No pot sortir. Tremola, s’ofega, no pot respirar.

Fins que finalment es relaxa, la desperta la Sandy, li diu que deu haver tingut un somni, que li estava posant la camisa de dormir i ella no parava de tremolar. S’ha despertat a l’asil, era un somni.

Baixo del tramvia i comença el meu dia. Em truquen per una entrevista de feina que sembla molt interessant. Miro ràpidament a internet com anar-hi, sembla a prop d’una parada de metro, m’escric el nom del carrer en un paperet. Baixo del metro, fa calor, no conec la zona. Camino, camino i camino. En teoria el carrer que busco creua amb Via Aurelia, descobreixo que hi ha Via Valle Aurelia, Viale Aurelia, Viale Valle Aurelia, Valle Aurelia, i Via Aurelia i tresmil més. Pregunto a la gent i no coneixen el carrer que busco, o bé em diuen direccions contràries entre sí. Finalment un home amb un telèfon d’aquests moderns m’ho busca pel google maps. Em diu que haig  d’agafar un altre tren. Agafo el tren per una parada, i baixo, torno a preguntar. Més indicacions, més contradiccions. Camino, camino, camino i fa molta calor. Un senyor no està del tot segur de que sigui per on diu, i no voldria equivocar-se perquè el carrer que pensa que és, fa tot pujada. Confio en ell, pujo amunt i fa calor. Camino, camino fins que Arribo. Sec. Hi ha un ventilador. L’entrevista va bé PERÒ il mio italiano non è abbastanza buono come per scrivere…

I no és fins a la nit, estirada al llit que les cames em fan mal, els peus suats dins les sabates, el cap que em bull i em repeteix a estones il mio italiano non è abbastanza buono! que me n’adono de la coincidència. Coincidència? entre el conte i el meu dia. I és llavors que penso, quan és que m’he de despertar?

Tagged , , ,

Roma, 28 de juny 2013

Sobre la temporalitat dels dilluns

Si tu i jo fóssim Zelig, no tindríem el problema de la temporalitat a sobre. Ens informaríem en diaris i ràdios anglesos i italians, parlaríem i escriuríem només aquestes llengües, tindríem només amics anglesos i italians, formaríem famílies angleses i italianes, aniríem al cine, al súper i als bars anglesos i italians. I només ingeriríem te i pizza.

Tu series el més anglès dels anglesos i jo la més italiana dels italians.

Però si tu i jo fóssim Zelig probablement ja fa molt de temps que hauríem arruïnat l’economia familiar en psicoanalistes.

Si la temporalitat no fos temporal, els dilluns no existirien. ( i si aquesta frase no té sentit, no és culpa meva). Perquè no hi haurien ni dilluns, ni dimarts, ni mesos, ni temps per estar a Londres, ni temps per estar a Roma, ni temps per crèixer a Barcelona, ni temps per existir, ni temps per no fer-ho.

No et pots treure la temporalitat de sobre, perquè tot és temporal. (excepte alguna cosa, que ara no em ve al cap…)

Estem fets de temps, i de tota altra mena de coses, entre elles la(es) nostra(es) llengua(ües), amics, família, carrers, bars i supermercats.

I de dilluns. On el temps passa a poc a poc i on les reflexions semblen terribles, i les hores es desfan com la xocolata i no et descuidis…que ja en torna a arribar un altre.

Però per si de cas, entremig es deixa caure algun dimecres, i algun divendres, i et deixen que m’escriguis, en la llengua que et surti i sobre el tema que et piqui, però m’escrius.

Tagged , ,

Roma, 10 juny 2013

Tenen els ulls brillants quan al bus, mirant per la finestra, escolten la seva cançó. Es queden sense respiració a la butaca i al sortir del cine gairebé no tenen paraules per comentar el que han vist. Porten sempre un llibre a sobre, i se n’enduen  els personatges a la vida real. Escoltant música en directe es troben a sí mateixos desitjant que no s’acabi mai, que continuï i s’allargui per sempre en tota la llargada i amplada del temps.

És comú trobar-los en un bar amb un café o una birra a les mans, completament captivats per una conversa, per una persona, per una mirada. O també davant de l’ordinador buscant informació sobre coses com ara un director recentment desaparegut, autor d’un sol film, el títol del qual tenia més de deu paraules.

Quan poden viatgen, aprenen idiomes per fer amics nous, trenquen prejudicis i es qüestionen els rols. Fan regals i s’embruten les mans, barregen ingredients i s’inventen receptes, descobreixen muntanya i mar i els tracten amb respecte.

Una frase sentida al carrer entre dues persones anònimes pot ser el moment més intens del seu dia. Troben inspiració en una taca d’una pedra, o en l’olor d’unes fulles.

Caminen a poc a poc i amb pressa, volen arribar a tot arreu i no perdre’s ni un detall.

Són ells, els coneixes, que cada dia troben una excusa per flipar, per al·lucinar, per desentendre i maravellar-se més del món.

Són joves, i ningú no els hi podrà robar el seu futur.

Tagged , ,

Roma, 17 de maig 2013

Aquesta no és una carta per tu, és més aviat una carta per mi que ve a ser el mateix que tu, però un TU en majúscules, semblant a la concepció que deu tenir un creient de déu o qualsevol persona quan intenta pensar en el “bé” i el “mal” o quan sense poder evitar-ho es jutja a sí mateixa.

Tot i així, la meva carta no pot fer altre que parlar de mi, parlar de mi, parlar de mi, i aquesta vida tant poc interessant omple fulls i fulls, parlant-e a “TU” que em jutjaràs i em sobreviuràs i amb sort em portaràs en braços en un lloc suau (“finet” i “tovet”) on s’hi estarà bé i on no hi hauran núvols grisos dels que preocupar-se.

I no, no és la mort, encara que pugui semblar-ho, és algo molt millor que la mort, és la mort en vida, és un llibre, una fotografia. Allò que agafa la vida i la mata, la converteix en mort, en mort en vida. Em faig un autorretrat per inmortalitzar-me, i ser inmortal ve a ser, ser mort en vida, o viure en la mort, perquè es pot dir VIDA si no MOR? es pot dir MORT si no VIU? etcètera.

Un llibre acabat (i potser caldria afegir tancat) és mort. És tancar un tros de vida en la mort. Algú diria que no és mort, que recobra vida cada vegada que algú el llegeix, que la pel·lícula viu cada vegada que algú la veu. Doncs això: mort en vida.

Morir és el més sublim dels actes, ho fem tots però no n’hi cap que no sigui especial. És sempre la conclusió, el que dóna sentit a tota la resta, a tot el que coneixem. I en canvi, és el més injust: no se’ns permet assistir-hi. A la mort només poden ser-hi els que no la coneixen. I sobretot, un mateix com a geni artífex de la performance no pot assistir a les reaccions. És com publicar un llibre o organitzar una exposició i no anar a la inauguració.

Com no somniar en el propi funeral? Com no imaginar el món – la vida sense un mateix? Perquè aquesta insistència en mesurar la vida a base de forats (el que deixa–l’absència-la mort-)

Per això t’escric a TU, déu de la mort en vida, jutge del judici (no final)constant, gurú de l’art, de la literatura, fotografia, inmortalitat, i supervivència. Dóna’m la mort en vida, ensenya’m el camí a les portes tancades d’un llibre, el túnel secret a les entranyes del cel·luloide, inmortalitza’m en una escriptura de la llum. O bé, explica’m  el secret amb d’altres eines: ni llum, ni paraules, ni color, ni so. Estic segura que darrere tantes coses s’amaga la mort en vida.

Tagged , ,

Roma, 10 maig 2013

No faig broma si et dic que sento olor de flors pels carrers de Roma, una flaire breu però intensa. A vegades fins i tot en localitzo l’origen, i corro a collir-les. (potser només ho faig perquè un dia passejant amb una flor a la mà, un home que s’arrepenjava en un cotxe em va dir: -No m’ho proposis! Ja estic casat!)

Tampoc és cap ironia si et dic que la ciutat ha brotat de colors inesperats, hi han uns arbres liles que fa uns mesos ni somiava, i a la plaça Spagna han col·locat testos amb flors vermelles.

No sóc jo que m’invento que el sol és més llarg i menys mandrós, ensenya racons fins ara impenetrables, i que és la foscor la que s’amaga. I si sovint encara plou, ara la pluja és menys gelada…

No et menteixo si et dic que les noies estan guapíssimes, ensenyen l’escot i porten faldilles, i els nois, les miren als ulls si són valents, i sinó, amagant-se rere la cervesa…

Potser sí que exagero una mica si assenyalo les parelles fent-se petons pel carrer, tantes, totes alhora, sincronitzades. No sé de què parlen, però planegen tenir fills, molts, portar més i més gent al món, per viure tots junts i contents i en harmonia, en aquesta majestuosa PRIMAVERA!

Però sobretot, sobretot, no faig broma quan et dic que els diumenges la gent de la parròquia (onoséquicaraisón) surten a la plaça a cantar cançons religioses, tenen un tambor i un micròfon i escampen l’amor de Déu per tot el barri. Oh! Quanta joia!

La cosa, però, és que a mi els diumenges al matí m’agrada dormir, així és que m’aixeco i els hi llanço una sabata. Me’n torno al llit contenta d’haver contruibuït a la roda de la glòria de la primavera.

Perquè la primavera inspira, la gent mira al seu voltant, veu un reflex en un vidre o en un bassal i es creu artista. Observen una sabata perduda enmig de la carretera, se’ls enconegeix l’ànima i tot preguntant-se quina història deu tenir darrere aquella sabata, es meravellen de la seva sensibilitat, i d’aquest món extrany en què vivim on les sabates es perden desemparellades.

Tagged ,

Roma, 26 d’abril 2013

IMG_4134

A vegades m’agradaria tornar en aquell punt, en aquell moment, en que jo era només jo en potència, era possibilitat de ser, i això és meravellós…

Com a Si una nit d’hivern un viatger on l’important és l’emoció pel “què passarà?” abans de que passi realment res i embruti aquella emoció.

Com al “món de les idees” de Plató, on les idees no es poden veure, doncs si les veiésim haurien de prendre una forma, embrutar-se en el real.

Només el que no existeix pot ser perfecte. El més perfecte dels “jos” és aquell que no existeix, aquell que només podia imaginar o projectar en la meva infantesa per exemple.

Em sembla recordar que de petita tenia una alta consideració de mi mateixa, potser deguda en gran part a que em recolzava en aquesta “projecció” del que jo seria o podia arribar a ser.

A vegades sento que estic embrutant i espatllant la possibilitat de mi mateixa, tot i ser conscient que res del que “sóc” ara, no podria en aquell moment ni tan sols haver-ho imaginat.

Ara penso, també, que m’hauria agradat coneixe´t de petit, i potser sommiar junts amb el que seríem… per després no ser-ho mai.

I tanco aquesta carta, ficant en el sobre uns quilos de ganes de veure´t, que són la projecció de les nostres trobades que no seran mai com les havíem imaginat o projectat, sinó d’una manera ni millor ni pitjor sinó tot el contrari, que passaran a formar part del brut i espatllat món real, en el que per sort i per desgràcia no ens queda més remei que viure-hi…

Tagged , ,

Roma, 17 d’abril 2013

Buy me a drink, baby please, buy me a drink!

I així, entre un glop i un altre, que intercalaré amb unes quantes calades a la cigarreta, amb moviments que intentaran ser graciosos, podré explicar-te, sense que em caiguin les llàgrimes al got, com… espera, rebobinem, podré Preguntar-te què fer quan te n’adones que ets un inadaptat que no es vol adaptar; què fer quan no vols aprendre allò que et volen ensenyar… Quan ets fora i no vols entrar?

Que les persones aconsegueixen allò que volen a base de crits i d’intimidacions, tinc la (ingènua) sensació de que no puc (ni vull aprendre) a cridar i a maltractar el personal fins que em donin el que vull (que d’altra banda, què vindria a ser?). Tinc la (encara més ingènua) certesa de que no donaré el millor de mi sota pressió ni sota por, amb amenaces i en tenses situacions.

A Roma s’hi passegen limusines constantment, els vidres no deixen veure el que hi ha dins, però en algun moment els ocupants n’han de sortir. Per exemple, baixen un grupet de noies amb vestits moníssims i es fan una foto totes juntes. Darrere d’elles LA LIMUSINA i una mica més enrere el colosseu.

I jo penso (penso?) no puc pensar, però m’agobia imaginar que tot el que m’envolta m’empapa, que com una esponja, no ho puc evitar.

I que potser arribarà el dia en el que allò que vull (un vestit brillant però elegant, a conjunt amb les sabates i que em faci bones tetes, una casa gran i plena de coses que no serveixin per res, un novio guapo i amb diners, un cotxe o dos, vacances a la platja i un llarg etcètera per si de cas) ho aconseguiré a base del que faci falta, perquè si jo sóc millor, els altres, per força, han de ser pitjors.

I en el transcurs de fer i aconseguir aquestes coses m’oblidaré del dia que volia escriure’t una carta, del dia que seia a terra mirant la limusina i desitjava que tu buy me a drink per poder-te explicar el que veia i el que sentia, el que pensava sense pensar-ho.

Que les noies baixen de la limusina, que les pel·lícules d’óssos que en teoria volen conscienciar sobre el canvi climàtic es fan amb finançament de grans empreses energètiques, que la gent crida i menteix, que parlen tot el dia pel mòbil sobre tonteries i es discuteixen pel whatsapp, i els cotxes corren i piten sense mirar si atropellen a una vella, que tot fa pudor i hi ha massa gent i estem tots apretats i gairebé no puc respirar, i em sembla que m’estic començant a marejar…

Buy me a drink no per oblidar sinó per sentir més intensament les idees i les imatges que penso (penso?) que et vull explicar, deixa’m sisplau parlar-te i omplir-te el got de paraules, d’aquest món on busco lloc i no en trobo, i on em sembla que no en vull trobar.

IMG_3831

Tagged ,

Roma, 8 de març 2013

És divendres a la tarda. Els divendres ve l’avi a buscar-me a l’escola. Anem a casa i, juntament amb la meva germana, juguem al circ tota la tarda. El circ té tres integrants que fan de tot; són domadors, animals, trapezistes i venedors de crispetes, tot alhora i un de cada. El circ està de gira i viatja per tot el món amb el seu espectacle.

Avui el circ ha arribat a Roma.

Però per un error*, quan he sortit, l’avi no havia vingut a buscar-me. Hi havia tot de mares esperant els seus fills que parlaven una llengua estranya, però l’avi només el veig en somnis alguna vegada, quan em truca per dir-me que està viu, que només estava amagant-se.

I quan he arribat a casa tampoc hi havia la meva germana, però de tant en tant m’arriba un missatge dient-me que està bé, que està contenta i guapíssima i que les coses avancen.

Així que no he jugat al circ en tota la tarda.

Tot i així, encara, avui és divendres a la tarda.

*Per un error he dit? Més aviat per culpa d’AQUELLA broma pesada

Tagged , , ,

Roma 25 de febrer 2013

Sabia que criticaries la meva debilitat romanticoide, my dear, però si vols parlar de coses series, parlem de la feina, parlem.

Vaig conèixer el senyor Tomaso en una pizzeria. Va arribar molt content, gairebé dels últims clients i va demanar una capricciosa gairebé cridant. (Més tard entendria que aquell era simplement el seu to de veu).

Després d’un clic que ja no recordo, em trobo parlant amb ell que m’explicava, no sense una mica d’orgull, que era productor de CINEMA (s’ha de pronunciar així). I jo feliç i innocent li dóno el meu contacte apuntat en un tros de paper groc de la pizza. I ell també feliç i innocent em dóna també el seu i diu sí, sí, vine a l’oficina que hi ha una noia que parla espanyol. aaahhh, és clar, així és com van les coses.

La noia que parla espanyol el primer dia ja em diu: vés amb compte, que aquest, referint-se evidentment al senyor Tomaso, no paga el sou.  La comptable em diu que li he d’escriure els mails com si fos un nen petit, per exemple, no li pots posar un link perquè no el sap obrir. aaaah, així és com funcionen les coses…

El senyor Tomaso, que és efectivament com un nen petit, feliç i innocent, està co-produïnt una pel·lícula, d’aquelles fàcils de produïr, on no hi ha ni animals, ni nens, ni circumstàncies climàtiques adverses, sinó totes dues tres quatre coses. I jo, que ara crec que ja em puc declarar amant de les situacions surrealistes, nedo per enmig com peix a la peixera, podríem dir.

Per exemple, el senyor Tomaso vol trobar la manera de portar un ós polar des de la Xina fins al Canadà. L’ós polar té tres mesos i ha de menjar cada tres hores, bé, és molt complicat, enciclopèdia dels óssos polars ets la meva amiga odiada. I llavors decideix que direm que és un gos. De la mida d’un labrador. aaaaah, és clar, si total, qui se n’hauria d’adonar?

I així és com em trobo que li he de contestar un mail a una senyora d’una companyia aèrea que pregunta: Quin tipus de gos és? I em veig temptada, temptadíssima de dir-li, Miri, és un (g)ós polar. Llàstima que la broma estúpida només té sentit en català.

De totes maneres, malgrat el senyor Tomaso té el cap literalment dins una peixera, malgrat que tots els que treballen a la seva oficina en tinguin un tip d’ell, malgrat no sàpiga qui és Drew Barrymore, malgrat no sàpiga com obrir un link ni com escriure en anglès… malgrat tot, alguna cosa deu tenir, una labia impressionant o una flor al cul perquè Firma els Contractes, i Paga els Sous. (de moment, tot, de moment..)

Ah, i per cert, si saps d’algú que tingui un Russian brown bear i el vulgui vendre, no te n’estiguis de dir-m’ho!

Tagged , , , , ,
%d bloggers like this: